Toni Bellver
Ens vam conèixer en aquell CUC primigeni, d’aire familiar i una mica colonial —encara érem un llunyà domini de l’alma mater—, on vam participar en les primeres escaramusses entre els bits i el bus de línia i altres contalles de temps mitològics. Des d’aleshores hem donat moltes voltes junts, tantes que caldrà rememorar un (no tan) breu recorregut geogràfic.
Per a començar l’emancipació ens van enviar a la reclosa Casa dels Caragols, on fèiem plans i preparatius en jornades a la japonesa —llarguíssimes i rematades per cerveses en un local de nom surrealista. I després la dispersa praxis. Penyeta, entusiasta i un poc esquizofrènica però amb magnífiques vistes sobre el dominis del Rei Barbut —potser el plà del Bovalar amaga massa els edificis singulars; on la jove i accelerada Internet ens proporcionava descobriments i promeses. Magisteri, mescla de tradició, Kafka i aluminosi, on va començar l’evangelització de les masses i la cartografia escolar digital. I un retorn al vell CUC, reanomenat com a camí de Borriol —també haguera pogut ser de Morella—, amb aquells espais de sostres baixos farcits de tecnologia —“There is no there, there”.
Al nou campus únic ens van reagrupar per albirar l’horitzó i, potser per això, vam habitar breument una talaia a l’edifici més distingit. Allà va començar una relació difícil amb l’aigua —ací, diuen, mai ha sabut ploure i de vegades plou de costat. Ens van construir després un espai semi-soterrat entre fonts de decoració digital i boscatge; allí, mentre virtualitzavem aules i docència, la nostra capacitat d’atracció de l’aigua va arribar al màxim —i això que som valencians de secà. A continuació, vam arribar a escoltar que de manera definitiva, ens van traslladar a una mena d’alqueria amb formes geomètriques i veïnat heterogeni, on començarem a estendre videoconferències i digitalitzacions —per fi ens vam lliurar de l’aigua però, a canvi, no vam veure créixer molt els cítrics ornamentals que ens envoltaven. I per ara, sense saber molt be per què, hem acabat en un cau a nivell de terra, de mobiliari acolorit molt apreciat per les visites i transparència envidrada, on ens ha tocat fer pedagogia d’emergència i hibridacions vàries.
Ara estàs jubilat però no crec que pugues escapolir-te. Es veu que cal enviar un destacament als límits del mon interior, a una mena de polsós Far West o Red Planet, i ja pots imaginar a qui els toca —sembla que, com el Nautilus del capità Nemo, portem pegat allò de “mobilis in mobili“. Així que allí t’esperem, tot i que siga per observar críticament la construcció de nous espais, innovadors i oberts, i poder dir-los allò de “la sociomaterialitat la vaig portar jo, a l’UJI” o fer algun test de Voight-Kampff si s’escau; nobles ocupacions a les que aspirem sumar-nos un poc més endavant, seguint com sempre el camí que vas obrint.