Les xarxes comunitàries en la societat de la informació

Les xarxes comunitàries en la societat de la informació

Conferència amb motiu del primer aniversari de Tinet
Teatre Metropol, Tarragona
5 d’octubre de 1996
Jordi Adell
<jordi@uji.es>
Dept. d’Educació
Universitat Jaume I
Castelló de la Plana

Presentació
En primer lloc vull agrair a Manel Sanromà i a la Fundació Universitària de Tarragona la invitació per a dirigir-me a vostès amb motiu del primer aniversari del Tinet. Un motiu certament alegre.
En una conversa que vam tenir Manel Sanromà i jo aquest estiu, amb motiu dels cursos de la Universitat de les Terres de l’Ebre, li comentava que em feia la impressió que algunes persones no eren conscients de l’oportunitat que representa Tinet ni de la importància que tenen aquest tipus d’iniciatives. Tenia jo la percepció subjectiva que hi ha gent que pensa que Tinet és igual a “Internet gratis” i res més. També li deia que Tinet hauria de ser més conegut a tot l’estat i que el seu exemple podia servir per a crear iniciatives semblants en altres llocs. El moviment de les xarxes comunitàries és extraordinàriament important en altres països, Canadà i Estats Units, per exemple. Però ací no abunden realment.
Manel em deia que sí a tot, que tenia raó, però que eren poca gent, que no arribaven a tot, que Tinet era molt jove encara i que m’animara jo a escriure alguna cosa sobre el tema. Aquesta xarrada d’avui és part del deute que vaig adquirir amb Tinet i els Tinetaires, i no pas per amistat amb Manel i altres persones del Tinet, sinó pel simple fet que Tinet existeix, que és una xarxa comunitària, la primera de l’estat espanyol i que a em sembla l’experiència més interessant que s’ha portat a terme en aquest país en relació amb les xarxes informàtiques.
El títol de la xarrada, Les xarxes comunitàries en la societat de la informació, indica de manera concisa el que havia pensat dir-los. M’agradaria compartir amb vostès una sèrie d’idees sobre el futur que ens espera, apassionadament ple d’interrogants, i sobre el paper que poden desenvolupar iniciatives com Tinet.
La meua tesi és la següent: crec que s’acosten temps de transformacions i canvis, i que viurem dies alhora difícils i interessants. L’anunciada societat de la informació produirà grans canvis en tots els àmbits de les nostres vides, des del treball a l’oci i el temps lliure, passant per l’educació, la cultura i les formes d’interacció social. En aquests canvis hi haurà persones que seran atropellades i quedaran al marge, i altres que tindran la seua oportunitat. Les tecnologies de la informació desenvoluparan un paper fonamental en aquestes transformacions. Iniciatives com Tinet tenen una funció socialment imprescindible democratitzant l’accés a les noves tecnologies, oferint l’oportunitat de formar-se en aquests i en altres temes, creant un espai públic per a la informació, el debat i la comunicació entre ciutadans, una espècie d’àgora electrònica moderna on construir conjuntament la «res pública».
1. Benvinguts a la societat de la informació
Cada dia és més evident que vivim en un període de canvis profunds. Estem albirant ja un nou tipus de societat: la societat de la informació. Des de fa uns anys, s’han esdevingut una sèrie de transformacions que afecten la manera en què produïm i intercanviem béns. Aquests canvis tenen fortes repercussions econòmiques, laborals, socials, polítiques, culturals i personals. Estem passant gradualment d’una economia centrada en la producció i distribució de béns i mercaderies a una economia basada en la informació i el coneixement. Des de fa més de 20 anys s’està reduint el percentatge de treballadors empleats en els sectors primari i secundari i n’augmenta el del sector serveis. Nombrosos llibres, articles i informes (l’informe Bangemann, per citar-ne algun) han assenyalat la necessitat de prendre mesures ràpidament a tots els nivells. La raó és que els referents d’aquests canvis ja no són les nacions-estat, sinó tot el món global i interdependent en el qual les cotitzacions de la borsa de Tòquio repercuteixen en l’agricultura del poble més llunyà i tradicional, en un món en què podem veure en directe per la televisió el que passa a qualsevol altra part de la Terra.
Un element clau d’aquesta transformació és la introducció generalitzada, això és, en el treball, en l’oci i temps lliure, en l’educació i formació, en la salut, etc., de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC). El terme «autopistes de la informació», encunyat pel vicepresident dels Estats Units, Al Gore, ha fet fortuna per a referir-se a la futura infraestructura de comunicacions que integrarà els mitjans de masses avui coneguts (com ara la ràdio, la TV i el telèfon) amb els incipients (les aplicacions de xarxa com el correu electrònic, els servidors hipermèdia d’informació, la videoconferència, etc.) Un fet d’importància capital per a aquest nou canal és l’ampliació de l’ample de banda a fi de permetre la circulació d’enormes quantitats d’informació. Noves aplicacions, híbrids entre els sistemes unidireccionals tradicionals i el nous mitjans bidireccionals (el vídeo a la carta, per exemple) estan motivant nombroses investigacions i experimentes i aliances entre les grans companyies de les comunicacions i els productors de continguts. No hi ha setmana en què no llegim alguna notícia sobre acords per a l’explotació de la televisió per cable o intents de matrimoni entre companyies telefòniques i de continguts audiovisuals. Aquest frenesí sexual corporatiu és un símptoma: les grans companyies han vist el futur i estan prenent posicions per a obtenir avantatges davant els seus competidors.
Davall de tot aquest moviment, ho poden creure o no, hi ha el boom de la Internet, la xarxa de xarxes. Un experiment, iniciat pel Departament de Defensa dels Estats Units ara fa 20 anys, amb fins clarament militars s’ha convertit en l’esdeveniment més important d’aquest final de segle. La Internet funciona a nivell mental de molta gent com una espècies de maqueta a escala de la futura infraestructura de comunicacions. Amb els seus milions d’usuaris, quasi tots els països de la Terra connectats i un índex de creixement de més del 10% mensual (és a dir, es duplica en menys d’un any), la Internet és el banc de proves de les tecnologies que veurem en el futur. La seua principal aportació és que ha demostrat la viabilitat tècnica i la increïble acceptació social d’un mitjà de comunicació de masses bidireccional: una perspectiva nova i bastant estranya per als media tradicionals, acostumats al silenci dels espectadors.
La Internet preludia algunes de les coses que veurem en el futur immediat. Però, encara que hi ha bastant consens en la idea que ens encaminem cap a la societat de la informació, no n’hi ha sobre les repercussions concretes que tindrà en la nostra vida quotidiana. No sabem com afectarà al mercat de treball, a l’educació o a l’oci del futur. Sobretot perquè els «futuristes» (com Toffler, Gilder o Naisbitt, per citar-ne alguns) parteixen de pressupòsits diferents en analitzar l’impacte de les NTIC i, això és especialment evident, perquè barregen tendències contrastades amb els seus propis desitjos, saturats d’ideologia, per a la societat del futur. Així, no és casual que l’últim llibre d’Alvin Toffler estiga prologat pel ultraconservador Newt Gingrich.
De la multitud de llibres, articles, informes, etc., que existeixen vull recomanar-los un especialment. Per diverses raons. La primera és que tracta sobre l’impacte que tindran les NTIC en aspectes fonamentals de les nostres vides, no sobre com hem de reorganitzar la nostra empresa per a ser més competitius o com serà l’atac dels ciberterroristes al Pentàgon. La segona raó és que l’ha elaborat un grup d’experts1 reunits per la Unió Europea. La perspectiva nord-americana del futur, tot i que és interessant conèixer-la, està molt centrada en la seua cultura i la seua realitat econòmica. La tercera és que, com que és un grup de personalitats de distints camps de la investigació i el coneixement, la seua visió és més matisada i fonamentada i, per tant, mereix més credibilitat de la d’autors individuals omniscients.
Aquest grup, doncs, ha elaborat unes primeres reflexions sobre les repercussions socials de la futura societat de la informació europea2. Específicament, els àmbits tractats són: l’ocupació, l’organització del treball, el futur del treball, el mercat laboral, la cohesió social i la qualitat de vida, la cohesió regional, l’educació i la formació vocacional, la salut, la cultura, els mitjans de comunicació de masses i la democràcia.
M’hauran de permetre que faça un resum de les seues «primeres reflexions», però abans, m’agradaria establir algunes premisses sobre els efectes de la tecnologia. Les idees sobre la tecnologia i els seus efecte s’alineen en un continu amb dos extrems, igualment erronis. D’una banda, la tecnofília, l’amor desmesurat per la tecnologia, és la postura dels qui creuen que la solució de tots els nostres problemes, en qualsevol àmbit de les nostres vides individuals i col·lectives, està en la tecnologia. A meitat camí entre Star Trek i La casa de la praderia, els tecnòfils ens presenten un futur d’alta tecnologia i ecologia en el qual tots podrem treballar des de les nostres magnífiques cases situades al bell mig d’un bosc.
A l’altre extrem, la tecnofòbia rebutja qualsevol tecnologia titllant-la de deshumanitzadora. Els tecnofòbics s’enyoren d’un passat irreal, en el qual tot era de color de rosa. Normalment es refereixen a les tecnologies noves, perquè les que ells usen des que eren infants no els semblen «tecnologia». Els imaginaris recurrents són 1984 d’Orwell amb el Gran Germà que no sabem si ens està veient en aqueix moment, però que controla cada minut de les nostres vides i les pel·lícules de ciència ficció de sèrie B en què les maquines es rebel·len i prenen el comandament.
Entre les dues postures se situa la major part de la gent raonable. És a dir, la que creu que la tecnologia té coses bones i coses dolentes. Precisaré una mica més la meua visió del tems amb quatre afirmacions:

a) En general, la tecnologia en si mateixa no és ni completament bona ni absolutament dolenta. És la seua aplicació concreta el que s’ha de sotmetre a l’anàlisi i sobre el que s’ha de decidir.
b) Qualsevol innovació tecnològica té, normalment, conseqüències positives i negatives al mateix temps. Res no és completament positiu o negatiu.

c) Les conseqüències bones i dolentes de l’ús de les tecnologies no es reparteixen de manera igualitària ni socialment, ni econòmicament ni tan sols geogràficament. La pitjor part sol tocar sempre als mateixos. Els beneficis solen estar en la part del que paga, promou i, a fi de comptes, posseeix la tecnologia.

d) L’accés a la tecnologia és una font de discriminació que s’afegeix a altres que ja existeixen (econòmica, política, racial, social, educativa, de gènere, etc.) i que crea efectes propis. La superació de les desigualtats ha de considerar totes les fonts simultàniament.
A continuació els contaré algunes de les coses que diuen els experts que estan començant a passar en la societat de la informació:
1.1 Ocupació, organització del treball i mercats laborals
La primera pregunta que es formula tot el món, evidentment, és si les NTIC van a crear o a eliminar llocs de treball. Hi ha una enorme controvèrsia sobre aquest tema i en general sobre l’efecte de la introducció de noves tecnologies en la producció de béns i serveis. El que sí que sembla segur és que afectarà de manera desigual a diversos sectors. Es crearan nous llocs de treball «rics en coneixement», un terme que usen per a referir-se a llocs en què són necessaris més els coneixements i les idees que la força o l’activitat física. Els robots i la informatització de la producció eliminaran llocs de treball mecànics i repetitius, aquells que puguen ser realitzats de manera més eficient i econòmica per una màquina. En canvi, augmentaran les tasques creatives, col·laboratives, comunitàries, de serveis, etc.
Però les NTIC, al contrari que la robòtica, afectaran especialment al sector dels serveis, una reserva tradicional d’ocupació en molts països industrialitzats i que als Estats Units representa dues terceres parts del total de la força de treball. Aquest sector havia estat fins ara en certa manera «protegit» dels canvis tecnològics «estalviadors d’ocupació». En les empreses, la introducció de noves màquines no involucrava els treballadors de les oficines, sinó els de les cadenes de muntatge. Ara, les NTIC tenen a veure directament amb el seu treball.
Per exemple un sector directament implicat a curt termini serà el de les telecomunicacions a la Unió Europea. La desregularització i privatització dels operadors de telecomunicacions (les companyies telefòniques que funcionen en molts països europeus en règim de monopoli) i l’augment de la «deslocalització» d’activitats particulars afectaran a molts treballadors d’aquest sector. És previsible que es produïsquen reduccions de plantilles.
Ja hem dit que la introducció de les NTIC afectarà de manera desigual a distints grups de treballadors (pèrdua de treballs i erosió de destreses), augmentant la desocupació estructural i, per tant, les dificultats perquè aquestes persones tornen a trobar treball sense reciclar-se professionalment. La internacionalització dels mercats (el de treball especialment) perjudicarà sobretot als treballadors menys formats. En un mercat laboral globalitzat, en què les comunicacions juguen un paper fonamental, moltes empreses van a subcontractar treballs en països en vies de desenvolupament on es paguen salaris més baixos. Evidentment, no tots els tipus de tasques poden ser fàcilment «deslocalitzada». Aquelles que tinguen com a matèria primera la informació seran les més fàcilment «deslocalitzables».
La relació entre les NTIC i l’organització del treball és complexa atès que no influeixen únicament les tecnologies: l’increment de la demanda de qualitat, la competitivitat global i la volatilitat de mercats són factors importants que s’han de considerar. Les empreses faran servir cada vegada més les xarxes informàtics per a flexibilitzar la seua estructura i funcionament. El teletreball, bé des de casa o des de centres ad hoc, a temps complet o parcial, pot tenir efectes positius, per exemple accés més ampli al treball o flexibilitat d’horaris, però també negatius, com ara l’aïllament dels treballadors, la minva en la protecció social o condicions de treball inadequades. En aquesta línia es preveu un augment del treball a temps parcial, de l’autoocupació, de la impredictibilitat de les hores de treball, dels contractes temporals o per obra, una major participació de les dones, augment de les jubilacions anticipades i cada vegada menys ocupacions vitalícies.
Treballar a casa i esborrar les diferències espacials i temporals entre treball, oci i formació tindrà múltiples i insospitades conseqüències econòmiques, socials i fins i tot psicològiques: la nostra cultura està basada en una clara diferenciació d’aquestes activitats. En algunes publicacions ja es parla del dret a estar off-line, és a dir, a no estar disponible a qualsevol hora en qualsevol lloc per a l’empresa. Aquest perill, no disposar d’un període estable de descans, és molt real. Tecnològicament ja és possible: només cal engegar els ordinadors portàtils als telèfons mòbils. Per la seua banda les empreses recompensaran amb temps lliure la disponibilitat total o les hores intempestives.
La globalització dels mercats laborals suposarà nous desafiaments per a les organitzacions sindicals en la salvaguarda de la igualtat d’accés, la seguretat i l’estabilitat. Els treballadors faran ús de les NTIC també per a organitzar-se sindicalment. Prompte assistirem a assemblees electròniques. El perill no està tant en les NTIC com en el fet que els canvis en els aspectes espacials i temporals de l’organització del treball assalariat donen pas a una pèrdua dels drets històrics dels treballadors. El teletreball no ha de ser necessàriament sinònim de contractes basura i desregulació de drets sindicals.
1.2 Cohesió social i qualitat de vida
Els endevinaires anuncies que caminem decididament envers una cultura de pantalla i sofà, i que redundarà en un descens en la cohesió social (una societat de persones aïllades, que resol totes les seues necessitats per mitjà de les xarxes informàtiques: teletreball, telecompra, 500 canals de TV, vídeo a la carta, correu electrònic i chat, telepizza i sexes virtual) i, per tant, de la qualitat de vida. Qui haja llegit el llibre de Vicente Verdú El paraiso americano sap que en alguns llocs no estan tan llunys d’aquest panorama: els centres de les ciutats abandonades durant les nits, centres comercials gegantins als afores, aïllament dels joves i ancians en barris residencials, el cotxe com a única manera de desplaçament, distàncies insalvables sense vehicle propi, etc. Però, les NTIC poden contribuir a oferir més serveis a nivell local, especialment educació i serveis comunitaris, contribuint a incrementar el sentit de pertinença a la comunitat. Iniciatives com les xarxes comunitàries tenen entre els seus objectius fonamentals incrementar el sentiment de pertinença a un col·lectiu amb interessos comuns i les vies de participació en les formes dialògiques de resolució de conflictes.
Tot i això, hi ha grups socials, per exemple, els que no treballen o no estudien, que poden ser marginats de l’accés a les NTIC i a la formació necessària per a utilitzar-les. Els jubilats, minories ètniques, desocupats, ames de casa, etc., corren el risc de quedar-se fora de la societat de la informació. Les conseqüències no s’han estudiat massa, però si em permeten un un símil una mica fort, seran com els analfabets d’avui: estaran apartats pràcticament de totes les oportunitats. La premissa de les polítiques sobre aquests temes és l’adaptació de les tecnologies a les persones i no a l’inrevés. Això implica que és necessari adoptar mesures per a minimitzar els riscos que la lògica de mercat imperant cree «informarginació».
De totes maneres, els experts de la UE afirmen que, encara que les conseqüències socials i psicològiques de la generalització de les NTIC no són encara ben conegudes, la visió d’una societat anònima, formada per individus aïllats que sols interactuen entre si per mitjà de les pantalles dels seus ordinadors, és simplista i catastrofista, producte més de la ciència ficció que d’estudis seriosos. A penes comencem a conèixer les patologies associades als nous mitjans, però de segur, existeixen. Els efectes de l’estrès associat a la sobrecàrrega perceptiva i informacional estan començant a ser investigats.
Però no tot són riscos, l’atenció a la salut i la medicina també estan patint un procés de canvi accelerat. No només la investigació biomèdica avança molt ràpidament, sinó que les xarxes informàtiques estan utilitzant-se per a millorar l’atenció als pacients, per exemple, informatitzant l’accés als registres mèdics (amb les adequades garanties de privacitat) o facilitant l’accés a informació preventiva a tots els ciutadans.
1.3 L’educació en la societat de la informació
M’hauran de permetre que parle un poc més extensament sobre educació que sobre els temes anteriors. A fi de comptes és el meu tema (o almenys això sembla creure la universitat per a la qual treballe). Segons els experts de la UE, la societat de la informació és la societat de l’educació. És evident que la introducció de les NTIC suposa un desafiament per als sistemes de formació vocacional i professional. Moltes persones necessitaran nous coneixements i habilitats en els seus llocs de treball. En aquesta línia, no sols serà necessari incloure les NTIC en els curricula universitaris i en la formació professional, també serà necessari reciclar moltes persones que avui realitzen treballs que es veuran afectats directament per la introducció d’aquestes tecnologies. I aquest procés es repetirà durant tota la vida laboral. El ritme de canvi és tan accelerat que moltes persones faran diversos treballs al llarg de la seua vida. Necessitaran formar-se i reciclar-se contínuament. Però les NTIC no seran únicament objecte d’ensenyament/aprenentatge: en un nombre creixement de casos seran també el mitjà que s’utilitzarà per a proporcional la dita informació. Aqueixa és la perspectiva de la UE, que dedica quantiosos fons a la investigació d’aquest tema.
Com a mostra de l’interès d’aquestes tècniques només esmentaré que la Comissió Interministerial de Ciència i Tecnologia (l’organisme que gestiona la major part del pressupost d’investigació del nostre país), a través del Pla Nacional d’Aplicacions Telemàtiques, ha decidit finançar un projecte de dos anys de durada sobre estratègies de formació a distància dirigit a PIMES, presentat per un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Jaume I de Castelló, dirigits per la Dra. Mercè Gisbert, i en el qual tinc l’honor de participar. La previsió és que va a necessitar-se formació, presencial i a distància, per a moltes persones: les NTIC poden ser un mitjà per a facilitar l’accés a la dita formació per a aquelles persones que viuen lluny dels centres acadèmics o no poden disposar del temps suficient a causa de les seues obligacions laborals o familiars.
Però si ens limitem a aquesta perspectiva, el nostre plantejament seria molt pobre. No es tracta sols d’ensenyar a utilitzar les noves eines de treball. No sols les noves demandes laborals, socials i culturals requereixen l’aprenentatge de noves destreses i l’adquisició de nous coneixements, sinó, des del meu humil punt de vista, hauríem d’intentar que les NTIC canvien algunes pràctiques educatives tradicionals.
La institució educativa (de qualsevol nivell) està basada en un conjunt de pràctiques didàctiques que deriven del seu origen: l’escola tal com la coneixem ara va nàixer en una societat basada en el llibre i la impremta com a forma fonamental d’emmagatzemar i difondre el coneixement. En el fons, es tracta d’un conjunt de pràctiques basades en el control de l’accés al coneixement. Una classe tradicional universitària, de les de dictar apunts i preguntar dubtes al final (sí, això que tot hem disfrutat durant anys) és tan sols una forma de transmetre als estudiants informació en dosis mesurades per part d’un «savi». El professor «sap» i controla l’accés a aqueix saber. Els estudiants «no saben» i a més, tampoc saben què és bo saber o què haurien de saber. Els exàmens s’encarreguen de comprovar la quantitat de saber que ha aconseguit «traspassar» el professor als estudiants (i de passada la fidelitat a l’original o ortodòxia del resultat). Sols els recordaré que en els primers anys d’existència de les universitats, molts professors s’oposaven al lliure accés dels estudiants a les recentment creades biblioteques. Bé, ni la impremta, ni la fotocopiadora, ni l’ordinador personal han aconseguit acabar amb aqueixa «economia del coneixement», ¿per què ho hauria de fer la digitalització del coneixement i les xarxes informàtiques? De moment, pronunciaré una heretgia per a horror dels bibliotecaris (espere que no n’hi haja cap ací): avui, la major font d’informació de què disposem a la Universitat Jaume I (i a la Rovira i Virgili) no és la biblioteca, sinó la Internet. He dit la major, no la millor. Però tot arribarà. Els bibliotecaris s’han adonat fa temps que la base de la seua professió està canviant i s’estan reciclant molt de pressa. Les NTIC han de contribuir a democratitzar l’accés al saber. Però el procés de digitalització de la cultura s’emportarà per davant molts interessos creats. (Fa uns dies, en la Fira del Llibre més important del món, s’havia detectat un descens de l’interès pel CD ROM i un augment de la informació on-line. Pot ser estem davant la mort del CD ROM? La volatilitat dels mercats associada a desenvolupaments tecnològics, és una de les característiques de la societat de la informació).
La «utopia informativa» de la societat de la informació és que tota la informació estiga a l’abast de tot el món en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Accedir a la informació no serà, doncs, el problema. Potser el vertader problema de la societat de la informació siga la saturació de soroll en tots els canals, l’enorme quantitat de palla entre la qual haurem de trobar el gra. Però l’educació és més que posseir informació: és també coneixement i saviesa, i això no viatja pas per les xarxes informàtiques. Els professors potser haurem de redefinir el nostre paper, sobretot si continuem veient-nos a nosaltres mateixos i comportant-nos com simples «proveïdors d’informació».
Així doncs, a més de llibre de text, assistirem a la utilització massiva de multimèdies i hipermèdies en l’ensenyament i al desenvolupament de l’ensenyament online. Sens dubte serà necessari millorar molt el software existent actualment i investigar sobre com s’ha de combinar adequadament la gran riquesa de mitjans i canals a la nostra disposició. Haurem d’aplicar criteris pedagògics a allò que avui són, majoritàriament, productes d’entreteniment. Pel que fa a l’educació online, s’ha d’investigar com es pot millorar la interacció entre estudiants i professors i entre els mateixos estudiats per a superar els problemes d’aïllament i desmotivació de l’actual educació a distància. L’aprenentatge és un procés col·laboratiu de construcció i reelaboració constant de significats. Les NTIC han de contribuir a la creació de comunitats virtuals d’ensenyament/aprenentatge.
L’educació en la societat de la informació ha de ser un factor d’igualtat social, un dret bàsic i no un producte en un mercat. Els grups amb alt risc de convertir-se en infopàries han de ser objecte d’accions positives. Els poders públics tenen tota la responsabilitat. La seua actuació en aquest camp, més que protegir les sacrosantes lleis del lliure mercat, és assegurar la igualtat de totes les persones perquè puguen accedir a la formació necessària.
1.4 La democràcia en la societat de la informació
Les NTIC ofereixen enormes possibilitats per a aprofundir la democratització de la societat i la participació dels ciutadans en el govern.
L’«opinió pública», aqueix concepte abstracte que sol reduir-se a allò que opinen uns pocs directors de periòdic i els contertulians radiofònics, pot beneficiar-se enormement de l’amplitud, dispersió i immediatesa de les NTIC i convertir-se en una opinió pública més pública. Els nous mitjans, a diferència dels tradicionals, són interactius. No sols llegim o escoltem el que diuen altres, podem participar en el debat, aportar les nostres idees, podem comunicar-nos directament amb els nostres representants polítics, etc. Les limitacions a aquest plantejament, un mica utòpic, no provenen tant de limitacions tècniques com de les polítiques i personals dels nostres representants (molts són autèntics analfabets tecnològics). Crec que és necessari potenciar el ciberespai públic, un lloc en què els ciutadans puguen informar-se, puguen expressar les seues idees i opinions, fer arribar les seues propostes als seus representants i debatre amb els seus veïns les decisions dels que governen.
Els poders públics tenen en les NTIC un mitjà de fer arribar als llocs més allunyats informació concernent als afers d’interès comú i una forma de prestar serveis als ciutadans. En un futur, molts tràmits i gestions han de poder-se fer per mitjans telemàtics. No caldrà la finestreta i la cua. La comunicació administració-administrat ha de tecnificar-se al mateix ritme que ho faça la societat, no quedar-se endarrerida. També ha d’actuar com a impulsora d’iniciatives democratitzadores i posar la tecnologia al servei dels ciutadans.
Un aspecte important que s’ha de considerar quan es parla de poders públics i informació és el dels drets civils. Les màquines ens ofereixen una enorme capacitat per a manejar informació. La protecció dels ciutadans davant d’abusos d’un poder informatitzat és un tema actual en Internet. El dret a la llibertat d’expressió i d’informació, a la privacitat, incloent-hi l’ús de l’encriptació en les comunicacions privades, al control de la informació que figure sobre nosaltres en bases de dades, al control d’accés a la dita informació, etc., són problemes que s’agreujaran en el futur. Però, crec que a Occident tenim una llarga tradició de pensament sobre llibertats públiques, des de la Il·lustració fins a les modernes constitucions democràtiques, que funcionen magníficament aplicada als nous mitjans.
1.5 La ideologia del discurs sobre la societat de la informació
No vull finalitzar aquesta part de la meua conferència sense parlar i prevenir-los sobre la ideologia que subjau a algunes de les visions de la societat de la informació que circulen àmpliament en els mitjans de comunicació i en documents oficials (l’informe Bangemann n’és un bon exemple). Des d’aquesta nova ideologia de tall neoliberal, l’única manera d’assegurar el creixement econòmic i la competitivitat internacional en un món global i, per tant, el benestar de la societat, és eliminar tota regulació i deixar que el lliure mercat (global, per descomptat) impose les regles del joc. En El País del passat diumenge, Alain Touraine, un sociòleg francès, director de l’Institut d’Estudis Superiors de París, publicava un article titulat La globalització com ideologia, que els recomane vivament. Touraine escrivia:

L’economia de mercat és un mitjà, el més eficaç, per a desempallegar-nos dels controls polítics o administratius de l’economia, que s’han tornat paralitzadors, però no assegura per si mateix l’esperit empresarial, la inversió a llarg termini, l’augment del nivell de vida, la integració i la justícia social, la satisfacció dels individus. El desenvolupament econòmic i social requereix inversions, una distribució equitativa del producte, la mobilització de recursos cada vegada més diversos (educació, gestió pública i privada, mobilitat dels factors i dels sistemes de comunicació) i fins i tot la salvaguarda dels grans equilibris socials amenaçats per divisions cada vegada més profundes allí on es permeten créixer les desigualtats o els conflictes entre grups socials, ètnics i culturals.

El missatge que he pretès transmetre’ls fins ara és el següent: la societat de la informació és a punt d’arribar. Però no està completament preformada. A pesar que moltes de les seues característiques derives d’aspectes fora del nostre control com a ciutadans, depèn de nosaltres que certes possibilitats es materialitzen o no, que es prenga un rumb o un altre. Hem de ser conscients de les conseqüències de cada decisió i de les enormes pressions i interessos que hi ha al darrere. Potser el retrat que els he pintat semble molt definit en alguns dels seus detalls, però no és així. Tenim un ampli ventall de possibilitats que podem exercitar de múltiples formes: quan votem en les pròximes eleccions, en el nostre treball com docents, o com ciutadans responsables. Les NTIC, un element fonamental en la construcció de la societat de la informació, a parer de tots els analistes, són ja ací, i hi són per quedar-s’hi. Ens ofereixen un oceà de possibilitats, d’idees, d’innovacions. Però les dites aplicacions faran que parts d’aquest món siguen un lloc millor o pitjor per a viure, que certs col·lectius milloren la seua actual situació o siguen marginats en un altre aspecte més, que els nostres fills tinguen més oportunitats de rebre una bona educació o que aquesta sols estiga a l’abast dels rics, entre moltes altres coses. Però, de veritat, gran part del que passe depèn de nosaltres.

2. Les xarxes comunitàries en la societat de la informació

A continuació els explicaré per què crec que les xarxes comunitàries, com Tinet, són imprescindibles per a construir una infraestructura de comunicacions en la societat de la informació a la mida dels ciutadans i no de les multinacionals dels mitjans o dels operadors telefònics.

Les xarxes comunitàries, ciutadanes o lliures van nàixer a finals de la dècada dels 70 als Estats Units. El moviment s’ha estès especialment a alguns països. A Canadà hi havia més de 200 en 1995 i el nombre d’usuaris es calcula que excedeix dels 600.000. Evidentment la tecnologia ha avançat molt des de llavors. Van nàixer com sistemes de notícies BBS (taulers electrònics d’anuncis) i avui quasi totes ofereixen connexió amb la Internet i serveis estandarditzats de xarxa com correu electrònic, dipòsits de software (FTP anònim), notícies de la xarxa (Usenet, NetNews) o servidors hipermèdia Word-Wide-Web. Hi ha xarxes de molts tipus, rurals i urbanes, finançades per donatius dels usuaris o mitjançant ajudes dels poders públics, o d’empreses. Però, a pesar de la seua evolució tecnològica envers la Internet i la varietat de models organitzatius i de finançament, els ideals que persegueixen estan encara vigent.

Una xarxa comunitària uneix mitjançant un sistema informàtic i telemàtic a una població localitzada en una ciutat o en un espai geogràfic determinat. La Internet ha permès crear comunitats virtuals, és a dir, conjunts de persones allunyades espacialment, però unides per un interès comú (ja sia una certa especialitat científica o la fabricació de la cervesa casolana). Els membres d’una xarxa comunitària, a diferència de les comunitats virtuals, formen una comunitat real i, per tant, el que els uneix són la sèrie de problemes que generen totes les seues activitats (treball, oci, relacions interpersonals, etc.) en un marc físic, social, econòmic, polític i cultural comú. Els membres d’una xarxa comunitària tenen molt en comú: la part real, no virtual o no ciberespacial, de les seues vides es desenvolupa en un mateix lloc. Comparteixen interessos, problemes i expectatives. També es diferencien en moltes coses: les nostres societats són plurals i diverses, coexisteixen subcultures en major o menor harmonia, diferim en les nostres idees polítiques, en les nostres relacions amb els altres, tenim diferents treballs o estudis, cobrem sous diferents.

Les xarxes comunitàries tenen com a referent fonamental les necessitats de la comunitat a què serveixen. Des del punt de vista de Doug Schuler, un dels més coneguts defensor d’aquest tipus d’iniciatives, contribueixen bàsicament a quatre objectius generals:

a cohesionar la comunitat;
a informar als ciutadans i a estimular la seua participació;
a enfortir les pràctiques democràtiques; i
a formar i educar els seus usuaris.

Jo n’afegiria uns quants més:

a ampliar els serveis municipals o comarcals;
a obrir una finestra al món i a comunicar-se amb altres persones, organitzacions, etc.;
a oferir a la resta del món el que som: la nostra cultura, idioma, costums, etc.; i
a desenvolupar la comunitat en tots els seus aspectes (socials, econòmics, polítics i culturals).

Les comunitats modernes necessiten elements de cohesió. Són tan diverses i les persones dediquem tan poc de temps a la relació interpersonal que és necessari potenciar tots els canals de comunicació. Les xarxes poden servir per a fer augmentar la quantitat i la qualitat dels serveis públics, especialment per a aquells grups que tenen problemes per a utilitzar-los en les seues modalitats actuals. Els distints grups i moviments socials tenen en les xarxes un mitjà de comunicació i de coordinació, un fòrum per a fer arribar les seues idees i propostes als ciutadans i una eina per a intentar interactuar amb grups d’interessos similars d’altres parts del món.

Les xarxes comunitàries representen una sort de «tercer lloc» virtual. La llar és el nostre «primer lloc», el treball és el «segon lloc», però les nostres modernes ciutats han perdut els «tercers llocs» (el bar del poble o el casino, la plaça, la botiga, la barberia els dissabtes de matí, els llavadors públics, la perruqueria, etc.). Són llocs destinats a fer xarrades i a la comunicació, que han desaparegut de les ciutats modernes, en els quals les diferències socials s’anivellen en certa mesura (evidentment no en tot) i es produeix un intercanvi d’informació que penetra en tota la comunitat. Els ciutadans ja no parlem de les nostres coses: només votem cada quatre anys, anem a manifestacions o escrivim cartes als periòdics. No existeixen àgores públiques. Les xarxes comunitàries, obertes a la participació de tots i respectant escrupolosament la llibertat d’expressió, poden exercir aquesta funció, complementant altres formes tradicionals de vertebració social.

Una societat democràtica necessita per a sobreviure que un gran nombre dels seus ciutadans estiga informat i siga participatiu. Les llibertats d’expressió i informació són la matèria primera de la democràcia. No es poden prendre decisions sense informació. Una societat és democràtica, per definició, en la mesura en què governa el poble, és a dir, en la mesura en què els mecanismes de presa de decisions són més participatius. Els poders públics tenen la responsabilitat d’aprofitar les possibilitats de les NTIC per a aprofundir els hàbits democràtics dels ciutadans. Les xarxes comunitàries, en aquest sentit, són una excel·lent oportunitat per a la «pedagogia social».

L’accés a l’educació és un altre dret bàsic dels ciutadans. Tanmateix, les limitacions imposades per l’espai i el temps, l’escassesa de recursos i les perspectives que la consideren més una mercaderia que es compra i es ven que un dret fonamental de la persona són obstacles reals i molt actuals. Les xarxes comunitàries poden facilitar l’accés a moltes persones a formes estructurades i difuses de formació. Aquest aspecte és especialment evident en relació amb les NTIC. La Internet és una inesgotable font d’informació sobre gairebé qualsevol aspecte. Un any utilitzant els serveis de la xarxa significa un curs accelerat i intens sobre les possibilitats de les NTIC i sobre el futur de les telecomunicacions. El conjunt de destreses i habilitats desenvolupades usant les aplicacions de la xarxa serà fonamental en el treball en molt poc de temps. Però en la xarxa s’estan generant noves formes d’educació. L’educació on-line, per exemple, un intent de superar l’aïllament i la consegüent desmotivació de l’educació a distància tradicional mitjançant la intensificació de la comunicació multidireccional entre tots els participants en el procés d’ensenyament/aprenentatge. El paradigma de l’«aula virtual» conjumina diversos avantatges anteriorment impossibles de reunir: la flexibilitat de l’educació a distància, és a dir, l’eliminació del factor espai i temps, i la intensitat de comunicació necessària per a portar a terme un procés d’ensenyament/aprenentatge realment cooperatiu, per a la construcció compartida de significats en una comunitat didàctica virtual.

En resum, les xarxes comunitàries són fonts de formació, almenys, en el següent aspectes. En primer lloc, són aules o laboratoris d’ensenyament de coneixement i habilitats relacionades amb la informàtica i les NTIC, destreses molt valorades ja pels empleadors per a gairebé qualsevol lloc de treball. En segon lloc, proporcionen accés a multitud d’institucions educatives i biblioteques del món que mantenen repositoris d’informació, bases de dades, manuals i llibres on-line, etc. En tercer lloc, l’educació on-line, dissenyada específicament per al conjunt de mitjans de comunicació que impliquen les xarxes, ofereix àmplies possibilitats per a fer front a un futur en el qual la formació i el reciclatge seran activitats habituals que coexistiran en el temps i l’espai amb el treball. En quart lloc, en tant que espai públic, les xarxes comunitàries són una font de formació per a la convivència i per a la participació i el debat públics.

¿Com contribueixen les xarxes comunitàries a preparar les persones i les comunitats per a la societat de la informació?
Segons el que hem dit fins ara, sembla que de formes múltiples. Les més evidents, des d’una perspectiva individual, són les relatives a la difusió de coneixements i habilitats sobre unes tecnologies que comencen a imposar-se en el marc laboral. Però també contribueixen d’una forma més subtil.

La Internet s’ha desenvolupat extraordinàriament en els últims anys. S’ha convertit en un fenomen cultural i econòmic de primera magnitud. L’entrada dels interessos privats han convertit la xarxa en un experiment gegantí sobre el futur. Però al mateix temps, la ideologia subjacent en l’antiga Internet ha canviat. Abans érem un conjunt reduït d’investigadors, que cobràvem els nostres sous de les institucions per a les quals treballàvem i que compartíem coneixements, experiència i software gratis. La connexió a la xarxa la pagava la institució que ens empleava. Avui els interessos econòmics presents a la xarxa mouen milers de milions de dòlars. Gegants de la comunicació s’han pres seriosament el tema de xarxa i inverteixen grans quantitats en desenvolupaments informàtics. Han sorgit nous tipus de negocis i noves empreses per a portar-los a terme. El nombre d’usuaris, bastants milions ja, converteix la xarxa en un enorme mercat global i la informació en una mercaderia. Molts països, incloent-hi la UE i seguint l’exemple dels Estats Units, han fet plans per a desenvolupar les infraestructures de comunicacions i donar satisfacció a les demandes d’amples de banda majors i serveis dels ciutadans i a les expectatives de negocis de les empreses. Però, com als EUA, els governs xifren totes les seues esperances en el fet que la iniciativa privada faça front a les quantioses inversions necessàries per a construir la futura infraestructura de comunicacions. La safanòria per a estimular la inversió és l’expectativa d’enormes beneficis econòmics. Per a això és necessari que es garantisca el lliure mercat i la no interferència dels poders públics. Tanmateix, el resultat d’aquest procés de liberalització de les comunicacions, davant inqüestionables avantatges com ara la baixada dels preus i serveis mes eficients, pot produir greus disfuncions. En primer lloc, les futures aplicacions de xarxa estaran orientades a la producció de beneficis i no al servei públic o la justícia social. Miren les televisions privades actuals i ja es poden fer una idea. En la mesura que les telecomunicacions digitals s’assemblen a la televisió anem per mal camí. A finals de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta, la TV es conceptualitzava com un excel·lent recurs per a fer arribar formació a grans quantitats de persones. Avui és un autèntic problema per als pares i mestres impedir que els seus fills i alumnes vegen la TV en excés. Els seus continguts són escombraries i ningú amb una mica de seny parla ja del potencial educatiu de la TV. Només s’ha desenvolupat la TV comercial (llevat que consideren ¿Quién sabe dónde? un servei públic). El seu objectiu és fer diners, no prestar un servei públic. Però, no es preocupen, l’actual TV està condemnada a desaparèixer. És tecnològicament i socialment obsoleta. De debò: només és qüestió de temps.

La iniciativa privada és eficient, sobretot a perseguir el seu objectiu fonamental: beneficis per als accionistes. Que aquest objectiu puga conjuminar-se amb el bé comú i la justícia social és de vegades més que discutible. Hi ha camps en què és necessari que els poders públics actuen per evitar greus disfuncions i fractures socials. Una infraestructura de comunicacions i un conjunt de serveis i aplicacions basades tan sols en la rendibilitat econòmica privada pot crear problemes socials. De moment marginarà als que no puguen pagar. Evidentment, en un mercat que es pretén de masses, els preus seran molt assequibles, però hi haurà gent que no podrà pagar-los. També marginarà els serveis i continguts que no tinguen rendibilitat econòmica directa. Això implica escassa atenció a la diversitat o a les minories, en la mesura en què no constituïsca un mercat abellidor.

Encara més, deixar completament en mans dels poders públics la iniciativa tampoc és la solució a tots els problemes. L’any vinent tots nosaltres podem estar fent la declaració de la renda per Internet o rebent els avisos de la recaptació executiva per correu electrònic, però potser no s’han desenvolupat aplicacions perquè els discapacitats sensorials (espere que siga un terme políticament correcte) puguen accedir a la xarxa, si no formen un mercat abellidor o, potser, el Defensor del Poble o l’INEM (o els equivalents autonòmics) no s’han connectat a la xarxa. Estic segur que em comprenen. Es tracta de política de prioritats.
Però no vull excedir-me en la meua desconfiança en l’actuació dels actuals poder públics en matèria de NTIC. Com en tots els altres temes, hi ha perspectives diferents sobre el seu paper en aquestes qüestions i podríem debatre el tema durant hores. Poden utilitzar la tecnologia de forma reaccionària per a controlar més els ciutadans i l’opinió pública o de manera progressista per a vertebrar la societat, posant davant l’interès i necessitats col·lectives. Poden usar-la tan sols per a presumir de modernitat o per a facilitar els negocis a grans grups d’interessos. També poden millorar realment la qualitat de vida de tots. Per exemple, poden contribuir a la creació i manteniment d’iniciatives cíviques, com les xarxes comunitàries, i no témer la pluralitat, la crítica i el debat. O pensar que donar veu als ciutadans és perillós i s’ha d’evitar a tot preu. A fi de comptes, és més fàcil controlar els mitjans de masses tradicionals que una tecnologia amb la qual qualsevol pot editar i difondre les seues i, a més a més, ja sabem que la gent sols parla per a queixar-se, mai per lloar el que fan bé.
Les xarxes comunitàries són un intent de crear un espai públic al ciberespai, un lloc per a discutir els assumptes comuns, una àgora ciutadana en la qual els que no disposen de mega-recursos puguen dir la seua, un lloc en què no sols es compra o es ven, sinó en el qual es construeix la base de la convivència d’una comunitat: la comunicació entre els ciutadans. Les xarxes comunitàries no són tant experiments tecnològics com socials sobre el que pot arribar a oferir-nos, ampliat i generalitzat, la futura societat de la informació. Són la cara social del futur de les telecomunicacions. Potenciant-les estem contribuint a construir un futur a mida de les persones.

Avui en dia hi ha dues formes bàsiques d’entendre les possibilitats que ens ofereix la Internet i el que en el futur la substituïsca. Més enllà de les aplicacions concretes, del correu electrònic o del vídeo a la carta, la infraestructura de comunicacions es pot veure com un mercat gegantí on tot es compra i es ven o un conjunt d’eines de treball, o com un espai públic per a la comunicació entre persones i grups, un mitjà fonamental per al desenvolupament personal i col·lectiu. Les dues perspectives coexistiran, com ara ho fan en la Internet. I al ciberespai hi haurà mercats i oficines virtuals. Fem un esforç perquè també tinguem una àgora pública en la qual participem en els assumptes que ens interessen i escoles públiques on continuar aprenent.

Per acabar, només vull dir-los que les xarxes comunitàries com Tinet són una forma de fer que les NTIC siguen tecnologies alliberadores, de fer la nostra societat més justa, més lliure i més democràtica. Continuen endavant, per favor.

Notes:
1 Format per Hans Blankert, Gerhard Bosch, Birgitta Carlson, Manuel Castells, Liam Connellan, Ursula Engelen-Kefer, Chris Freeman, Lisbeth Knudsen, Yves Lasfargue, Isabelle Pailliart, Jorma Rantanen, Luc Soete (chairman), Armando Rocha Trindade i Pier Verderio.
2 «Building the European Information Society for Us All» First Reflections of the High Level Group of Experts. Interim report, January 1996. <http://www.ispo.cec.be/hleg/hleg.html>.