Esta semana participé en una mesa redonda en el ITWorldEdu 2010 (Miquel Àngel Prats y el CETEI hacen un trabajo magnífico año tras año ) y tuve la ocasión de dialogar con varias personas sobre el proyecto Educat 1X1, esto es, el proyecto «Escuela 2.0» de Catalunya. Moderaba la mesa mi amigo Boris Mir y participaron, además, Javier Marsá, David Medina y Ferran Ruiz.
El tiempo era escaso para cada participante y el debate posterior se hubiera prolongado mucho más… como en todas las mesas redondas interesantes 🙂 No nos «dejaron» (con buen criterio) utilizar ninguna presentación, pero yo ya la había hecho (reciclando alguna anterior, como es habitual) cuando recibí el aviso. Así que… aquí la incluyo. De paso se «verán» algunas diapos e ideas que no tuve tiempo de convertir a «palabras» por la premura de los diez minutos que nos dieron a cada participante.
El título del post hace referencia a una idea que repetí varias veces: la innovación tecnológica no implica automáticamente innovación didáctica. ¿Nadie se acuerda del origen del teclado QWERTY de nuestros potentes ordenadores actuales? Se creó para que las máquinas de escribir mecánicas no se atascaran: se pusieron las letras más habituales del inglés al alcance de los dedos más pequeños y torpes de nuestras manos. Así los mecanógrafos no podían escribir demasiado rápido para aquellas máquinas y no atascaban los martillos de las letras golpeando el papel del rodillo. Hoy es un anacronismo… pero es lo que hay. Es un ejemplo de lo que creo que sucederá en Catalunya con los portátiles, las pizarras interactivas y los libros de texto digitales si no se reconduce el proyecto pronto. Sus gestores, como se muestra en los documentos recogidos en la presentación, creen que si dotan de medios a los centros docentes y pagan fortunas a varias empresas «ella (la innovación didáctica) vendrá» (como le decían a Kevin Costner en «Campo de sueños»). Yo creo que los tecnólogos sueñan con innovaciones didácticas eléctricas.
Aquí está la presentación (en catalán).
Si lees el artículo que referencias de la Wikipedia:
«La distribución QWERTY no fue inventada para reducir la velocidad y en consecuencia evitar que la máquina se trabara, la realidad es totalmente diferente y se diseño con dos propósitos»
Jordi,
Quina llàstima no haver pogut venir a escoltar-vos. La idea del teclat QWERTY, que no coneixia, és una excel·lent metàfora del que està succeïnt. Tant de bo escoltin els teus sempre savis raonaments.
@Antonio: ,
La Wikipedia dice cosas diferentes en las diferentes versiones:
Viquipedia (catalán): «Les màquines d’escriure mecàniques accionaven un petit martell (que imprimia la lletra corresponent) en prémer cada tecla. Si es premien dues o més tecles alhora, o molt seguides, els martells xocaven els uns contra els altres, i la màquina s’encallava. Per aquest motiu, Christopher Sholes, un lingüista, va estudiar quines eren les combinacions de tecles més freqüents, i va dissenyar una distribució de tecles on aquestes combinacions estiguessin separades, de manera que fos poc probable que s’haguessin d’utilitzar dues tecles juntes. A més a més, les tecles també estaven situades estratègicament de manera que fos habitual que, mentre una mà estava escrivint una tecla, la següent ja pogués estar preparada per escriure la següent.
Els teclats actuals ja no tenen l’inconvenient que s’encallin les tecles si en prems dues de juntes, però el teclat QWERTY va arrelar força arreu del món, i, per costum, no s’ha canviat per cap altre.» http://ca.wikipedia.org/wiki/QWERTY
Wikipedia (inglés): «The QWERTY design is based on a layout created by Christopher Latham Sholes in 1873 for the Sholes and Glidden typewriter and sold to Remington in the same year, when it first appeared in typewriters. It was designed to minimize typebar clashes»
http://en.wikipedia.org/wiki/QWERTY
Pero el post no va de teclados, va de proyectos de introducción de las TIC en educación.
En efecto el teclado querty se diseño para entorpecer el proceso de tecleado, esa es una lección. Otra lección es que no nos vamos a deshacer de este layout ya que nos hemos acostrumbrado a el y va a ser casi imposible que se venza la resistencia al cambio (con excepción de los que prefieren escribir con un layout de teclado de telefono). Los seres humanos nos acostumbramos a cualquier cosa y tendemos a olvidar porque las cosas que hemos visto ahi siempre se diseñaron con motivos que seguramente ya no tienen sentido. Como organizar una clase en torno a una pizarra digital o no.
Ah, y que conste que las PDI’s me parecen cojonudas, yo quiero una, pero en mi despacho. 😀
Estoy bastante de acuerdo contigo Jordi con lo que cuentas en tu presentación y, desgraciadamente, creo que lo que está pasando en Cataluña va a pasar también en el resto del estado. Las TIC pueden aportar mucho al cambio metodológico en la escuela, pero hace mucho que grupos de docentes se están dejando la piel por este cambio. Me estoy acordando de los MRP o de grupos como el MCEP (Movimiento Freinet en España) o Rosa Sensat en Cataluña. Los miembros de estos grupos vamos siendo mayores y no notamos nuevas incorporaciones por lo que me temo que todo el trabajo hecho se puede llegar a perder. Algunos intentamos actualizar nuestro discurso con las TIC pero esencialmente como técnicas para actualizar nuestras propuestas metodológicas. Si dejamos en manos de las administraciones el cambio me temo que «nos la colarán», como ya hicieron con la LOGSE, una buena ley que quedó desvirtuada por falta de recursos, formación y sincero interés por sacarla adelante.
Javier,
La gente que citas tiene mucho que aportar a la educación. Desgraciadamente son la excepción y no la norma. Deberíamos aprovechar que las TIC nos permiten difundir todo es bagaje de innovación y comunicarnos entre nosotros con facilidad para ampliar la influencia de esos grupos lo máximo posible.
Saludos.
Jordi.
En eso estamos: http://internetaula.ning.com/group/freinetenelsigloxxi
Un saludo
Javier
Excel.lent presentació! No es pot dir més clar. A més, s’agraeix el sentit de l’humor i la bonhomia.
Gràcies per la implicació i la perseverància.
Pues si Jordi!!
¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?
Salutacions!!
Patxi Garcia
http://blocs.xtec.cat/patxigueuscat
Potser exagero però considero que és una “criminalització” el que és fa des d’alguns llocs propers a la direcció del projecte 1×1, dels educadors innovadors. La manipulació dels nostres motius : no ens perd l’estètica, companys, és l´ètica el que ens mou. Que quedi clar.
Aquest intent de culpabilitzar a priori, per si de cas, del possible fracàs del projecte a les veus que es van manifestar(1) amb un intent (frustrat) de donar-hi suport, si es feien unes petites millores que consideravem imprescindibles.
Tampoc som tan pocs com diuen i potser voldrien. Hi ha molts bons educadors en aquest país, amb un alt sentit de la responsabilitat, i una gran professionalitat. Però molt són invisibles. Alguns per necessitat, per sobreviure a diverses variants de mobings.
El que es percep, més ben dit, el que es fa percebre des de l’administració i dels mitjans i es repeteix i repeteix, és que el 95 % dels docents “no tenen temps, no tenen ganes o no en saben”.
Tot professional ha de tenir el temps i les ganes per reciclar-se en allò que cal i si no en sap algú n’hi ha d’ensenyar. Altra cosa seria si es considera que no és feina seva, en tot cas caldria dir-ho ben clar.
Tothom sap quin és el secret de Finlàndia però no interessa, la formació dels docents no és negoci. En aquest país encara hi ha qui no creu en la societat de la informació («que inventen ellos» és una malaltia contagiosa i als catalans no ens van vacunar).
Si volem ser un país ric i lliure, desvetllat i feliç com aquells en els quals, diem, que ens emmirallem, potser hauríem de començar a acceptar les responsabilitats pròpies, ser més autocrítics i donar exemple del que volem ser quan siguem grans.
(1) http://llibresdigitals.wikispaces.com/
M’agrada llegir articles com aquest. Només cal fer un passeig pels centres escolars que estan dintre del projecte eduCAT1x1 per veure la realitat i veure que coincideix amb les idees que aquí s’exposen.
Tres conceptes molt importants se’m repeteixen cada vegada que llegeixo un article com aquest: formació del professorat, metodologia i connectivitat. I és que com molt bé diu la presentació, «és la xarxa, no és el portàtil».
¡Ay! ¡que agotador! Después de tanto esfuerzo en algunos foros por animar al uso de las TIC pensando en el enorme potencial para abrirse al mundo, cuando hemos conseguido que la normativa se ajuste un poco al discurso de la innovación, (uso de competencias, diversidad de materiales, investigación en las aulas, apertura al entorno…, todo esto se lee en el curriculum andaluz p.ej.) ahora viene LA PROPIA administración con que pone en marcha en plan experimental el uso del libro digital (similar al de texto en papel) y alecciona de que hay que tener el cuenta el precio para no pasarse «del cheque libro».
a vé de questamos hablando!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
He vist amb molt interès la vostra presentació, sobre la que en comparteixo els punts de vista fonamentals i em satisfà veure l’atenció que atorgueu a una paraula clau: la metodologia. Fent servir el discurs legalista, hem de constatar que la LOE defineix el currículum, com la suma de cinc parts: continguts, competències bàsiques, objectius, criteris d’avaluació i metodologies. D’aquests cinc, només el darrer no està explícitament regulat en cap normativa i és potser l’únic espai que queda on el professor pot exercir la llibertat de càtedra; dret que, no ho oblidem, apareix en la mare de totes les lleis que és la Constitució Espanyola. El projecte Escuela 2.0 i el seu cosí germà català, el projecte EduCat1x1 des del seu naixement es presenten com a paradigmes de metodologia. On queda, aquesta llibertat?
Pot semblar que hi poso pegues, però he de dir (i no és un argument ad hoc) que sóc un ferm defensor d’aquestes noves eines digitals per una raó molt simple que suposo que molts comparteixen però no s’atreveixen a expressar: són joguines noves; és molt més fàcil de fer una classe amb joguines noves.
Ras i curt senyor Adell, us he de felicitar per les idees que heu exposat. Espero que no us molestareu si us confesso que m’ha costat escriure aquesta darrera frase, ja que com a docent que cada dia entra en una aula, em venen molt a repèl els discursos de persones que viuen de sinecures universitàries.
Estimat amic Andreu,
Està equivocat en aluns aspectes:
– La LOGSE parla, breument, de metodologia en tots els nivells educatius
– El projecte EDUCAT 1×1 explícitament no parla de metodologia.
– L’efecte «novetat» dura un curs com a molt. No crec que mereixi la pena una despesa com la realitzada amb «Escuela 2.0» i EDUCAT 1×1 per a un sol curs.
Des de la meua perspectiva, si un docent no li veu a la tecnologia altra virtut que la novetat, segurament la utilitzarà per a fer el mateix que ja feia sense tecnologia. Eixa és la meua principal critica al projecte EDUCAT 1×1 i a l’ús de llibres de text digitals, eixa aberració didàctica i tecnològica. I com diu la dita «Para ese viaje, no hacen falta alforjas». No anirem enlloc.
«Sinecures universitàries»? Les generalitzacions creen un mon senzill i fàcil d’entendre. Malauradament la realitat és tossuda…i complicada.
No cal que li recordi el que pensen sobre els coneixements i la metodologia del professors de Batxillerat els meus companys de «sinecura» universitaria més «generalitzadors»… i equivocats. Ho deu conèixer de sobres, oi? No crec que aquest discurs ens porti enlloc.
Voltant per ací i per allà he arribat a veure la presentació d’aquesta entrada del blog.
Quan al maig de 2009 en Xavier Kirchner em contestava un mial que li vaig fer arribar, bastant crític amb tot l’educat 1×1, amb els arguments de les diapositives 6 i 7, no m’ho podia creure. No podia creure que el Departament d’Educació, que és qui a fi de comptes està al darrere, pogués ser tan terriblement descarat. On s’ha vist una empresa que no confia en la capacitat del 95% de la seva plantilla? Com es pot proposar un canvi de rumb o d’estratègia si no confiem en la gent que la de portar endavant?
Però la indignació no es va quedar ací. A principis de juny de 2010 assistia a una reunió als serveis territorials de la Catalunya Central on el mateix Kirchner deixava anar perles com ara:
«Els materials digitals no estan homologats, per què ho haurien d’estar? El mercat ja triarà tot sol els que són bons i els que no» per no parlar dels esforços que ha costat tenir materials adaptats per a alumnes amb deficiències en format text com perquè ara tot això sigui una cosa totalment secundàira per no dir terciària.
o «amb el programari lliure no pot garantir que el projecte vagi bé…» Com justifiquem doncs els diners que s’han invertit en desenvolupar la linkcat? O les hores de formació impartides als docents durant els darrers anys en plataformes com moodle? Per cert, ara moodle és tabú, Fronter dóna més beneficis…
o «tots sabem que els materials creats pels professors són de dubtosa qualitat..». Increïble!!! resulta que el Departament ha pagat llicències durant anys per fer uns materials que no serveixen? Uns materials que estan contrastats a l’aula, dels quals n’és propietari i ara no vol fer servir o els relega a un segon pla? Només se m’acudeix una paraula, malversació de fons públics! Per què els van fer sinó?
El més trist però és que no és una cosa puntual, aquesta és la consigna que es dóna des del Departament, impotent em vaig sentir quan la setmana passada llegia al nou diari ARA l’entrevista que li feien al Jaume Graells, director general d’educació bàsica i batxillerat, qui repetia els mateixos arguments sense cap tipus d’escrúpul.
Esperem però que el canvi polític porti una mica de seny a tot plegat, tot i que havent com hi ha forts interessos econòmics al darrere, les esperances són poques.
Gràcies per la feina que fas Jordi!! Sempre és un plaer llegir-te.